1
El Mas del baró, arran d’aquells fets ocorreguts
a principi dels anys cinquanta, va
passar a ser anomenat el Mas maleït. A punt
d’acabar el passat segle, feia quaranta-cinc anys
d’aquella tràgica història. Per als més joves, els que
n’havien sentit parlar fugaçment a casa, havia entrat a
formar part de les llegendes urbanes, com tantes d’altres
n’havien sentides. Els fets originals que s’hi van
esdevenir s’havien desdibuixat en no ser denunciats
judicialment ni, per tant, investigats policialment ja
que no s’hi va trobar cap cadàver. Els fets van acabar
desdibuixant-se i, doncs, tergiversant-se i transformant-
se, tot i que van conservar l’essència de la història:
la misteriosa desaparició de les fi lles del masover i
la d’Onofre, fi ll de l’encarregat de la hisenda del baró
de Barxell. Amb el pas del temps, en no aparéixer ni
al mas ni als seus voltants cap rastre de les joves, la
gent va atribuir aquells fets a cosa del dimoni...
El mas havia estat anteriorment conegut com el
Mas del baró, pel títol nobiliari del propietari, o Mas
de les acàcies, pels dos arbres que feien ombra davant
de la façana, a banda i banda de la porta principal.
L’edifi ci era al bell mig d’una de les valls que hi ha
als peus de la serra de Mariola, coronada per l’imponent
cim del Montcabrer. També era prop d’on naix
el barranc de Barxell, a un quilòmetre de les caseries
de Mariola. És terra de secà. Antigament la vinya
ocupava nombrosos i amples bancals. Altres, pujaven
escalonats sobre la costera de la muntanya, a la qual
li havien estat conquistats, sostinguts per marges de
pedra calcària. S’hi conreava els ametlers, els garrofers
i les oliveres. S’hi sembrava el blat per a l’aliment de
les persones, i la dacsa i el farratge per a l’aliment dels
animals. No hi faltaven els bancals d’horta per als llegums
i les verdures casolans. Després que van passar
els misteriosos fets, el baró va abandonar la hisenda.
Els més pròxims van assegurar que la decisió, més
enllà dels fets, va ser presa per la negativa del nou
masover a continuar treballant les terres a causa dels
estranys sorolls i terribles esgarips de procedència humana
que sentia a les nits.
En mig d’aquest paisatge desolat queden turons
coronats per les alzines naturals, i els teixos; i hi creixen
tota mena d’herbes aromàtiques, des de l’espígol
a la camamil·la, aclaparades pels pins de repoblació
forestal.
Obviant els rumors que de tant en tant corrien pel
poble, Miquel Saborit, estudiant de tercer de Belles
Arts, va decidir pintar aquest paisatge, abandonat
de pobladors, on campa la feristela, solitari de veus
humanes, excepte els caps de setmana, quan els seus
camins s’omplin d’excursionistes. L’escollí a fi d’ensinistrar-
se en l’art dels paisatges naturals. Jove d’una
gran sensibilitat, era un enamorat de la pintura pai -
satgística. Havia estudiat les diferents escoles europees
i, sobretot, l’escola valenciana, des de Benlliure,
González Alacreu, Castells o Joan Porcar…
Era el matí del primer dissabte de primavera.
Miquel es va llevar ben enjorn, a fi d’aprofi tar la claror
del sol naixent, va agafar el cavallet, el llenç, els
olis, els pinzells i l’aiguarràs, els draps de torcar-se les
mans; ho va fi car tot dins del cotxe i va marxar a la
recerca del paisatge descobert unes setmanes abans en
companyia de la seua nòvia, Teresa, de l’amic Josep i
de la seua xicota, Neus. El mas conservava els troncs
de les acàcies, secs, mig corcats per l’efecte de la pluja,
del vent i dels insectes que se n’havien fet amos i senyors.
Estava envoltat d’aquell paisatge natural tan
majestuós, amb la serra al fons. La llum del matí, que
venia de llevant, incidia de ple en la muntanya i en la
façana del mas, i hi creava, amb el joc d’ombres que
projectaven el ràfol de la teulada, la porta senyorial i
l’arcada de pedra, i les fi nestres, un conjunt que l’havia
captivat.
Feia un ventijol fresc. Però el sol, a poc a poc, va
anar creant un ambient agradable. Miquel va traure
del cotxe el cavallet i el llenç. Va mirar una vegada i
una altra el paisatge, tot estudiant el millor punt de
perspectiva. Es va decidir, fi nalment, per situar el mas
al mateix centre del llenç. Al davant hi havia els dos
troncs de les acàcies i al darrere, l’esveltesa de la serra
i el verd brillant a la llum del sol en contrast amb les
ombres que projectaven les roques i els rengs de la
muntanya. A la dreta, hi havia uns ametlers que, tot
i el temps d’abandonament del conreu de les terres,
continuaven estranyament frondosos. Miquel va agafar
el carbonet i començà a esbossar les línies mestres
del quadro. Una volta el va esbossar, va fer unes passes
enrere i el va contemplar.
–No queda malament… –va murmurar, tot trencant
el silenci persistent.
Va agafar la paleta i va anar escollint la gamma
de colors. En primer lloc els mesclava amb una mica
d’aiguarràs a fi de fer-los més lleugers. Es va posar a la
feina. Només es va aturar per fi car-se el barret de palla
al cap i menjar unes galetes. Era migdia quan va acabar
d’esbossar el paisatge. El mas, el terra, les muntanyes,
els arbres, el cel…, tot hi quedava mig embastat.
El sol havia començat a canviar la perspectiva de la
llum i de les ombres, i era moment de plegar. Així ho
va fer, després que va esperar que els olis s’assecaren.
Va cobrir el llenç amb un drap, el va fi car al cotxe,
juntament amb el cavallet i la resta d’estris. Va posar
tres pedres al terra, una en cada peu on havia plantat
el cavallet, va fer una última mirada, i va tornar a la
ciutat d’Alcoi.
En arribar a casa, ho va traure tot de nou, ho va pujar
al seu estudi, que era a la cambra del dalt de tot de
la casa on vivia. Va deixar el llenç sobre el cavallet. Va
traure’n el drap que el cobria i li va fer una mirada, fent
unes passes arrere. El va contemplar durant uns segons.
Alguna cosa li va cridar l’atenció. Era la fl ota d’ametlers
que havia esbossat a la dreta del llenç, tot ocupant el
quadrant inferior. Què era allò que li estava cridant
l’atenció? S’hi va acostar. Ho va examinar detingudament.
Aquella combinació de verds clars i foscos, mig
esbossats, amb taques de blau i groc…, atreien la seua
atenció. Però no acabava de trobar-ne la raó. Era com si
el joc de clarobscurs que ell havia pintat s’hagueren recombinat
arbitràriament i hagueren adquirit vida pròpia,
tot confi gurant una mena de rostre, amb trets més
bé femenins… Si ho mirava amb atenció, diria que hi
podia distingir dos ulls, el nas i la boca… Va somriure.
–La pintura sempre sorprén –va dir–. Traces unes
pinzellades a l’atzar i acaben apareixent uns trets estranys…
No li va donar més importància. Va tornar a tapar
el llenç. Va baixar a l’habitació, es va dutxar i es va
preparar per a dinar. Però aquell rostre semiesbossat,
el perseguia. El va perseguir mentre es dutxava, mentre
dinava i, de vesprada, quan va eixir amb Teresa i
els seus amics, Josep i Neus.
Por i intriga als peus del Montcabrer
Els papers de can Perla. Manel Alonso
El crim del Mas Maleït
Joan Pla. Edicions del Bullent. 2010
Als peus del Montcabrer hi ha un mas on l’any 1953 va ocórrer un espantós crim que mai no es va aclarir. Unes dècades més tard un jove estudiant de Belles Arts decidix pintar el mas i el paisatge que l’envolta, però per a sorpresa seua en pintar uns ametlers apareix en el llenç el rostre desencaixat i esgarrifat d’una jove. A partir d’aleshores i en comprovar que el fenomen es repetix inicia una investigació que el portarà a esbrinar què va passar realment al Mas del Baró, conegut popularment com el mas maleït.
Joan Pla, en El crim del mas maleït (Col·lecció Esplai, Edicions del Bullent, Picanya 2009), barreja elements provinents del subgènere del terror paranormal amb elements del gènere d’intriga per a construir una novel·la en principi dirigida a un públic juvenil, la lectura de la qual és àgil i entretinguda. A més, Joan Pla aprofita l’avinentesa per a redescobrir-nos el paisatge de les comarques de l’Alcoià i el Comtat marcat per la serra Mariola i els conreus de secà, alhora que també conta a les noves generacions el costat més fosc i amarg d’un temps en què la por era capaç de segellar les boques de la gent i el poder evitava que en alguns casos es poguera fer justícia.
El crim del mas maleït és un relat on el seu autor dóna com a certs i comprovats jocs, teories i activitats paranormals que la ciència no reconeix però que la creativitat humana, a través sobretot de l’audiovisual, ha convertit com a mínim en fets versemblants. La novel·la té interés, i és que una vegada has iniciat la seua lectura t’enganxa fins la darrera pàgina.
Pla és un autor amb una llarga trajectòria i amb molt d’ofici, és un linx de les nostres lletres que sap com ningú dotar les seues narracions dels elements necessaris per a convertir-les en artefactes d’entreteniment literari per a infants i joves.
